De veritat? Tot és perfecte?
Recordo la meva cara davant del: "Rosa, tot és perfecte". Tot és perfecte?
No m'ho podia creure. Que injust que ho sentia tot!
Però sí. Amb els anys ho he anat descobrint i encara vaig fent camí, però entenc que tot és tal com ha de ser.
Per a què? Doncs entenc que per a evolucionar.
"Per conèixer la PERFECCIÓ, primer has de conèixer la IMPERFECCIÓ i arribar a comprendre que la IMPERFECCIÓ ÉS PLENA DE PERFECCIÓ". I soc conscient que hi ha moments tan complicats que aquestes paraules poden semblar una barbaritat. Però, què és perfecte i què no? Qui o què posa significat a aquesta perfecció? Qui pot tenir el complet control de tot el que succeïx en cada moment?
Però corrobora el que t'estic dient i el que et diré per què escric des de la meva experiència amb la IMPERFECCIÓ!
La cara B de la PERFECCIÓ és la IMPERFECCIÓ per a mi!
La imperfecció va lligada a la por al judici. El judici extern i l'autojudici. Però això, és un error que la persona perfeccionista de la qual parlaré a continuació es va creient inconscientment. Necessita ser perfecta, però no se sent mai PROU i viu volent demostrar que sí que ho és.
Us imagineu quin nivell d'autoexigència?
D'alguna manera el dolor i el patiment a no ser PROU PERFECTA prenen el protagonisme i s'apoderen de la persona. S'identifica amb la part més "egoica" i es projecta amb allò que té a veure amb un pensament recurrent en forma de CREENÇA. "Ni jo ni res és mai PROU PERFECTE".
I a poc a poc deixa d'interaccionar amb altres persones i deixa de fer coses que per a ella són importants per por al judici. Els autojudicis la condueixen a un càstig constant pels seus actes, que normalment emmarca com a negatius, i arriba el moment que es diu: "No suporto la meva IMPERFECCIÓ". I aquí la persona imperfecta es "flagel·la" fins que un bon dia, el dolor de la "flagel·lació" arriba a un llindar pràcticament insostenible. Des d'aquest profund patiment pren la decisió de veure que està passant amb aquest dolor, què li està dient aquesta por al judici i la sensació d'insuficiència que arrossega que la fa sentir tremendament imperfecta. I vet aquí que a força de mirar molt endins seu va descobrint coses molt interessants.
Sí. Alguna cosa passa. La persona imperfecta "s'abandona a...", "s'entrega...", deixa caure la resistència i decideix, "viure la vida" i escoltar-la molt atentament des de l'observació. Deixa caure el jutge intern molt lentament, i simplement connecta amb el fet que res és IMPERFECTE, al contrari, tot és com ha de ser. I les seves lleis, és a dir, allò al que anomenava JUST O INJUST s'ensorra per deixar pas al que és. Doncs el dolor, el desconcert, i la por es transformen en oportunitats per descobrir, que tot el que regeix a la natura i a l'univers és perfecte, i que dins de la imperfecció hi ha la PERFECCIÓ. Ningú diu que el camí d'anar descobrint tot això sigui fàcil, però és el camí que cadascú decideix fer el que porta a descobrir. La perfecta imperfecta encara ho explica tot amb una boca semipetita, però segueix treballant durant el camí. Prendre consciència i deixar caure tota aquesta màscara t'acompanyarà a descobrir la PERFECCIÓ DINS DE LA IMPERFECCIÓ. Trobaràs les respostes. Però, serà necessari que et donis el permís per mirar dins teu i que et comprometis.
“Ya por aquí no hay camino, Porque para el justo no hay ley; Él para sí se es ley”.
Tu que llegeixes, ets la persona protagonista de la teva història. Sigui la que sigui rodeja’t de professionals que t’acompanyin durant el camí i #moufitxa.
Comments